Quan a les darreries dels any 60 en Lluís Llach va escriure
l´estaca, canço que en convertiria més endavant en tot un himne,
i no només pels catalans, potser l´imaginari col.lectiu només pensava en el franquisme, el qual era una estaca molt dura i duradora, ben penetrada i que feia molt mal, era com deia un altre gran cantautor, en Raimon, la negra i llarga nit.
Totes les nostres forces estaven concentrades en aquest fet,
només pensàvem en fer força tots plegats per tal d´enderrocar-la.
Un cop mor el sanguinari dictador i passats els neguits inicials
sobre l´evolució del règim, va arribar aquesta pseudo-democràcia
nostra que suportem i tots, ingènuament, vam pensar que l´estaca era tombada per fí, tan sols ens quedaven les ferides però que
el temps les guariria i, finalment els nostres braços
i mans podrien descansar de tant estirar per aqui i per allà.
Trenta anys i escaig més tard ens adonem que no hi havia
tan sols una estaca.
En realitat són moltes més i ens penetrem a la pell i a la carn,
La crisiL l´usura de la banca, els desnonaments, la ineficàcia i excessiva opulència dels polítics, el feixisme residual al cap de molta gent, els prejudicis racials i de gènere, l´homofòbia, l´expoli fiscal a Catalunya, la negativa constant a reconèixer el dret a ser i a sentir-se diferent, la tossuda resistència de la jerarquia eclesiàstica a renunciar als seus ancestrals privilegis,
cadascun dels catalans en podria afegir més i més estaques.
és un camp minat.
Hauren d´estirar i estirar encara molt més, se´ns tornaran a nafrar
els braços i les mans però tornarem a cantar la cançó amb veu estrafeta però esperançada, i ara en plural:
Segur que tomben, tomben, tomben i ens podrem alliberar!!
SALUT A TOTS
VISCA LA TERRA!!*!!
Antoni
http://www.facebook.com/antonicantautor
RSS Feed